Intentaré explicar una petita historia que succeeix a diari, a qualsevol lloc i qualsevol moment del dia, sense cap discriminació de sexe, d’edat ni condició social.

Tot aquest conte gira al voltant de la nostra gran tecnologia, de la nostra gran porta a tot allò que ens envolta i que ens permet tenir temes de conversa per poder formar part de la gran i meravellosa societat que ens inclou. Indiscutiblement estic parlant d’aquell aparell que s’ha convertit en el centre neuràlgic de la casa: el televisor.

Primer, el nostre protagonista, és a dir, una mica tothom, va tenir la necessitat de dir que tenia un televisor. -Si no tens un televisor no ets ningú- deien, i llavors tothom volia televisors. Es somniaven televisors i quan en tenies un podies sortir al carrer amb el cap ben alt, buscant sense admetre-ho (les formes davant de tot, per suposat), algú que no tingués carnet de televisionista oficial (sí, hi havia els televisionistes NO oficials, com  per exemple un veí amb la cara dura).

Poc a poc, l’homenet (diguem-li així) va anar veient que allò que hi havia dins del televisor era molt millor, molts milers de milions de vegades millor que anar pel món fanfarronejant, simplement, de tenir-ne quan ja tothom en tenia un, com a mínim.

Així que gairebé sense adonar-se’n, aquest petit homenet de fàcil consolar, va començar a creure en la màgia i la superioritat d’aquella gent que sortia al televisor. Tothom en parlava, eren allò més important de les seves vides. Uns personatges s’havien convertit en el seu centre de conversa amb els amics, la família…i quina forta enveja que els hi tenia. Ja li agradaria poder intercanviar el seus llocs i ser ell la persona més important del país i estar en boca de tothom i ser la enveja de tots els amics i parents.

Però, amics meus, no podia perquè ell no era ningú, i les persones que no són ningú no poden anar a la tele. No però…no a menys que vagis a la tele per convertir-te en algú, i l’homenet va començar a somiar que anava a la tele i d’un dia per l’altre era el gran ídol del país, i cantaria cançons, i trepitjaria escenaris, i seria portada de totes les revistes més interessants del país i mentre somiava algú ho anava aconseguint, veia la gent que, fent la seva vida normal, es convertien en gent excepcional, i gent que cantaven molt i molt bé, i que feien unes cançons súper xules i es va començar a creure que ell també ho faria bé i va decidir ser cantant.

Ho va provar una vegada, i una altra, però no arribava a ser famós, no podia ser la estrella de la tele.

Mentrestant, la resta d’homenets (i donetes, és clar!) van començar a veure que sortir a la tele no era tant bo i veien com els homenets que hi havia anat primer no eren estrelles, ni grans ídols, sinó homenets amb un caramelet que s’havien empassat tots i tots.

De totes maneres el nostre homenet només tenia una idea, i era arribar a ser un gran cantant i ho va aconseguir! Va arribar a la tele, per fi, després de moltes vegades d’intentar-ho estava a la tele, que súper guai que seria tot. Per fi seria famós, i l’homenet, dins de la tele, no veia el que passava a l’altre cantó de pantalla, i no sabia que la resta d’homenets i donetes estaven molt enfadats perquè els havien despertat de cop d’un somni molt bonic, i estaven assedegats de venjança i volien veure com humiliaven en directe, davant de tothom, aquells que encara creien en el seu somni. I l’homenet es va trobar envoltat d’homenets i donetes cruels, de gent que gaudia veient-los humiliats, de desgraciats i frustrats que busquen consol veient la seva pròpia desgracia i frustració reflectida en els demés per no sentir-se tant sols i poder compartir en societat fins i tot això.

I l’homenet? Doncs l’homenet només és un altre frustrat, un altre que farà gruix a la col·lecció d’aspiradors a la fama fàcil. Res més.

Moralina del conte? Bé, en realitat no és un conte, sinó que és la pura realitat, i la realitat és, en sí, una moralina.

Però, de totes maneres, deixo dues preguntes a l’aire:

Fins quan ens haurem d’empassar més Ristos Mejides?

I sobretot

Per què ens ho hem d’empassar?

Carles Merino

«Solsona és una tranquil·litat i una pau encantadores, deslligades de l’època que vivim. És una ciutat levítica; la mitra hi fa una gran paper. Com a totes les ciutats d’aquesta classe, la tranquil·litat hi és profunda, la pau és suau, els silencis líquids. Té un gran caràcter: els seus casalots són immensos, i, com sempre que apareixen grans casalots, la impressió d’engavanyament és visible [….]. És una ciutat que us convida a l’estudi i a passejar, a viure amb placidesa i compassadament [….]. Quan Solsona tindrà les seves riqueses artístiques i arqueològiques en forma definitiva, la seva importància creixerà.»

Josep Pla

          Espoliar significa segons el diccionari Pompeu Fabra “desposseir (algú) d’allò que li pertany”. El mes de setembre de 1998 la ciutat de Solsona va ser desposseïda d’un edifici històric i monumental que era una part essencial del seu patrimoni cultural. Deu anys després d’aquell any terrible per la ciutat i la comarca – va ser també l’any dels focs que varen acabar amb bona part dels boscos dels sud del Solsonès: deu anys després, ningú posa en dubte que aquella decisió fou un greu, gravíssim error.

Els historiadors coincideixen en senyalar el segle XVIII com un dels millors moments de la nostra història col•lectiva. I no crec que sigui agosarat afirmar que hi ha moltes coincidències entre les circumstàncies socials i econòmiques que fonamentaren el creixement de la societat solsonina en el moment de la construcció dels Escolapis durant el segle XVIII i les que envolten el seu enderroc a finals del segle XX. Es donen circumstàncies molt similars entre el període del segle XVIII i el context que envolta l’enderrocament dels Escolapis (finals del segle XX).

El caràcter conservador de Solsona i del Solsonès va mantenir la comarca, en època de la l’Il•lustració, dins l’àmbit de les idees de l’Antic Règim. Llavors la societat civil va saber beneficiar-se igualment del creixement econòmic i demogràfic posteriors als conflictes de la guerra de Successió. En l’actualitat i des de la restauració democràtica, el llarg domini dels grups polítics conservadors no ha vist el seu final fins les darreres eleccions municipals, de la mateixa manera que la societat civil s’ha beneficiat de l’assoliment de la democràcia i la incorporació d’Espanya a Europa en un marc de creixement econòmic i demogràfic.

Durant el segle XVIII a Solsona i comarca hi conflueixen el creixement econòmic, una important extensió dels conreus, l’increment de l’activitat menestral i del sector de la construcció, i el creixement demogràfic amb un augment de la població del 60 % entre 1718 i 1787 (passant de 5.914 habitants a 9.639). També durant el passat segle XX i el present segle XXI, a Solsona i comarca es dóna un creixement econòmic remarcable, amb una diversificació de l’activitat econòmica important on la industria i la construcció hi tenen un paper rellevant. S’ha produït un creixement demogràfic de quasi el 50% en els darrers 25 anys (Solsona ha passat de 6.267 hab. l’any 1981 a 9.308 hab. l’any 2006).

Les condicions socioeconòmiques, doncs, són molt similars aquelles que emmarquen un dels millors moments de la nostra història i les d’avui. El suport social als partidaris de l’Antic Règim en les guerres carlines, el caciquisme present fins els nostres dies i el domini absolut de les ideologies més conservadores fins pràcticament el maig del 2007, es podrien al•legar com a indicis de que les idees de la Il•lustració no varen penetrar en la Solsona del XVIII. Però com explicar la important activitat constructiva i urbanística que es materialitzarà en obres públiques de gran rellevància pel futur de la ciutat? Com explicar les iniciatives de caràcter urbanístic que varen remodelar la ciutat sota principis de racionalitat i d’interès públic que han estat fonamentals per que el centre històric de Solsona sigui avui el millor patrimoni de la ciutat? Com explicar els enormes esforços econòmics que la ciutat va fer per dotar-se de serveis tant essencials com els educatius o el servei de l’aigua, el clavegueram i l’empedrat dels carrers?

Els escolapis de Solsona en fase d’enderroc.

          Durant el segle XVIII, especialment en la seva segona meitat, es construeixen el pont de l’Afrau i el de la ribera d’Olmeda. Es realitza la canalització d’aigua de Lladurs cap a Solsona. S’obre el passeig de circumval•lació i el del Camp, essencials pel futur del nostre centre històric i encara avui els únics espais públics rellevants de la ciutat.  Es construeix el pont sobre el riu Negre, el portal monumental del Pont i l’hostal, s’empedren els carrers i es construeixen desguassos i els rentadors.

És l’obra del Palau Episcopal la que millor simbolitza l’alt nivell cultural i de progrés que la ciutat va assolir en aquell temps. Una edifici emblemàtic del neoclàssic català  només es podia construir a Solsona perquè darrera d’aquella iniciativa hi havien persones amb una cultura i una sensibilitat capdavanteres en aquell moment. El mateix podem dir del gran nombre d’obres públiques realitzades aleshores per que en el govern de la ciutat també es donaven aquestes afortunades circumstàncies en les persones que en varen formar part. No és casualitat que tot això succeís en temps d’una generació de dirigents certament il•lustrats com ho demostren les seves obres. Podem citar com a més significatius Antoni Muixí, Tomàs Balius, Marian Aguilar, Josep Fórnols, Marian de Cabanes, Pau Alinyà, Josep Bordons, Francesc Folch, Josep Bonany i els bisbes Mezquia i Lasala.

Conseqüència d’aquesta positiva conjuntura va ser l’enorme pas endavant que la construcció de dos centres educatius va representar per Solsona. Els únics centre educatius fins ben entrat el segle XX. Entre 1740 i 1758 es va habilitar el col•legi de les Monges de la Companyia de Maria de l’Ensenyança i entre 1744 i 1790 es construí de nova planta el magnífic col•legi dels Escolapis.

Palau Episcopal de Solsona

El mes de setembre de l’any vinent farà 10 anys que els solsonins i solsonines varem ser desposseïts d’un signe d’identitat que ens pertanyia. Calgué molts anys d’esforços i de conflictes per fer possible que un edifici amb característiques d’Universitat, com el definia Josep Falp i Plana, esdevingués finalment propietat del municipi. De fet els centres educatius regits per ordres religioses, com la dels Escolapis, ja eren considerats escoles públiques, però la propietat d’aquell magnífic immoble, dissenyat i començat a construir pel mestre de cases solsoní Francesc Pons, era de la companyia i no pas del municipi. S’havia de produir l’expulsió dels escolapis per part dels l’any 1837 per que la ciutat, gràcies a la fermesa i la determinació de l’alcalde Esteve Plana, batallés en defensa de la propietat pública d’aquest edifici front les pretensions del bisbat, de manera que l’alcalde Marià Muxí pogués inscriure l’edifici dels Escolapis i el seu hort, amb data 24 de desembre de 1864, com a propietats de l’Ajuntament. Coincidint amb el dolorós aniversari del seu enderroc, es publicarà la seva història i els solsonins i solsonines podrà conèixer la llarga llista de serveis que la ciutat va poder gaudir des d’aleshores i gràcies a l’existència d’aquell noble edifici.

Afirmàvem que les circumstàncies socioeconòmiqes dels anys en que es va construir el col•legi dels Escolapis i les dels anys en que es va decidir el seu enderroc eren molt similars. Sens dubte, però, hi ha una diferència important en la quantitat de recursos públics que el govern de la ciutat ha disposat en aquests darrers 25 anys, si els comparem amb els que disposaven els comuns o ajuntaments del segle XVIII. Per què doncs es va enderrocar un element essencial del nostre patrimoni històric? No va ser per raons econòmiques com volien fer-nos creure. Ni per que l’edifici fos irrecuperable. Tot el contrari, els Escolapis eren molt més fàcils de rehabilitar que els edificis que avui la ciutat vol destinar a l’anomenada Illa Cultural i que, per cert, exerciran les mateixes funcions que els defensors dels Escolapis proposaven per recuperar l’edifici. Per què es va enderrocar el col•legi dels Escolapis?

Només hi ha una resposta, al meu entendre. La societat solsonina gaudia l’any 1998 d’un creixement econòmic i demogràfic, d’una prosperitat comparable a la de la segona meitat del 1700. Les circumstàncies socioeconòmiques entre els dos períodes eren similars. La diferència radica llavors en les circumstàncies humanes.

Els solsonins i solsonines varen expressar en una enquesta feta per Regió 7 la seva preferència per evitar l’enderroc. Sens dubte, les culpables de la seva pèrdua van ser la mediocritat, la insensibilitat i la manifesta incultura a l’hora de valorar històricament, monumentalment, patrimonialment i urbanísticament l’edifici dels Escolapis, per part de les persones que llavors formaven el govern democràtic de la ciutat i de la comarca: Ramon Llumà, alcalde de Solsona, i Xavier Ballabriga, President del Consell Comarcal.

És la única explicació a un espoli traumàtic, desgraciat i immerescut per una majoria de solsonins i solsonines que volíem i teníem dret a preservar el llegat dels nostres avantpassats per les generacions futures.

Marcel.lí Corominas i Cots
Membre de la Plataforma en defensa dels Escolapis.

Aquest article ha estat publicat a l’Ateneu VIII. Podeu llegir-lo a l’apartat PUBLICACIONS

Des de la Revista l’Ateneu ens afegim a l’homenatge a la ploma de Josep Palau i Fabre

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit,
on podré inscriure la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins i jo visc en les coses

Josep Palau i Fabre

Per llegir més sobre Palau i Fabre; La tesi doctoral del diable

Ja podeu fullejar la 8a edició de la Revista l’Ateneu a l’apartat Publicacions o clicant aquí:  l’Ateneu VIII !

 Aprofitem per agrair a les persones que han participat en aquesta vuitena publicació la seva col·laboració desinteressada: Genís Cardona, Victor Montolio, Sira Bilbao i Marcel·lí Corominas.

 Gaudiu-la!

Revista l’Ateneu

           En els darrers mesos els mitjans de comunicació ens han bombardejat amb notícies relacionades amb l’augment de les temperatures i el consegüent escalfament del planeta. El canvi climàtic ocupa l’agenda de molts governs i centenars de pàgines de diaris, i pot afectar-nos d’una forma determinant si es comproven les conseqüències que la comunitat científica internacional pronostica.
 
Remarcant la incertesa i complexitat d’aquest fenomen, segurament un sector econòmic important a Catalunya com el turisme en resulti afectat. El turisme blanc es nodreix de la temporada d’esquí per atraure clients al voltant de les pistes. I sense neu no hi ha pistes.

Un informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2005) del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS) - organisme consultiu en matèria ambiental de la Generalitat – considera que respecte les conseqüències del canvi climàtic en el negoci de la neu, amb l’ajut dels canons l’esquí es podria mantenir només per sobre de la cota dels 2.000 metres, fet que obligaria a abandonar part de les instal•lacions actuals.

El mateix CADS va publicar un informe l’any 2004 en que avaluava la sostenibilitat del turisme de l’Alt Pirineu i Aran i es recollia un estudi realitzar per part del Centre Nacional de Recerca Meteorològica ( CNRM) de l’Estat francès sobre la disminució de la innivació. En la hipòtesi d’un augment de temperatura d’1,8 ºC, els dies amb neu natural a la cota de 1.500 m passaria al Pirineu gironí de 70 a 39, al lleidatà de 78 a 48, a Andorra de 83 a 55, de 89 a 55 a l’Alta Cerdanya i al Capcir i de 75 a 44 a les comarques del Vallespir i el Conflent. Malgrat que en el Principat la cota mitjana de les estacions és de 1.800 m, aquest informe permet albirar la tendència general d’una reducció molt notable de la neu natural a l’escenari 2050 (1).

Mes de 20.000 persones van poder esquiar al pirineu català durant el pont de la Constitució. Aquest fet hauria estat impossible si no fos pels 2.136 canons de neu artificial repartits per nou estacions d’esquí alpí.

Des de la seva implantació a la Molina l’any 1985, els canons han evolucionat fins a reduir el cost energètic entre un 50% i un 60%. No obstant, segueixen tenint un consum hídric i energètic molt alt:

Requereixen temperatures entre 0 i – 4 ºC segons si el rang d’humitat varia entre el 0 i el 100% respectivament. Consumeixen en 4 mesos la mateixa quantitat d’aigua que 18.000 persones en un any . Consumeixen 9.000 kilowatts; la mateixa energia que una ciutat de 15.000 habitants. El volum d’aigua que necessiten els centres per fabricar neu és de 1.5 hectòmetres cúbics, segons dades del Departament de Medi ambient. Aquesta xifra representa el 0.05% del total d’aigua que consumeix Catalunya: 3.100 hectòmetres cúbics. Les estacions d’esquí afirmen que només un 20% de l’aigua utilitzada pels canons de neu s’evapora i per tant es perd, mentre que la resta torna de nou a l’ecosistema. La factura de la llum que es pot arribar a pagar per la fabricació de neu s’acosta als 300.000 euros (2). 

Davant la dificultat de proveir-se d’aigua per generar neu, algunes estacions d’esquí han optat per la via encoberta; i és agafar aigua de pous sense concessió administrativa.
Per exemple, l’any 2006 Agència Catalana de l’Aigua va obrir un expedient sancionador a l’estació d’esquí Port del Comte per la captació d’aigua d’un pou i dos fonts sense autorització.

Vall Fosca.  Veure imatges del la construcció de segones residències a la Vall Fosca

               En la vessant econòmica, l’informe del CADS de 2004 diu “l’explotació comercial del domini esquiable estrictu sensu – pistes i remuntadors– no és rendible econòmicament. El negoci de l’esquí rau en l’impacte indirecte i induït de l’activitat, fonamentalment la construcció de segona residència i els serveis turístics i comercials associats. A causa de la baixa o nul•la rendibilitat de les estacions d’esquí es compromet la viabilitat a mig o llarg termini del sector”.

Seguint amb l’exemple. Port del Comte obeeix perfectament al perfil d’estació d’esquí que el CADS descriu. No és rentable i pretén construir en els propers anys prop de 600 segones residències. 

Té greus dificultats per obrir totes les pistes a l’esquí. L’any 2005 va perdre fins a 20.000 clients segons informa Regió 7. Ha aprovat un Pla Especial d’ampliació de l’estació d’esquí i un Pla parcial per a la urbanització de 405 segones residències. Recentment s’ha presentat un avant projecte per tal d’edificar-hi 120 segones residències també aïllades del nucli històric del municipi (la Coma i la Pedra) així com 72 segones residències més que s’establirien a les Fonts del Cardener.
És també un exemple de com la construcció de segones residències en sectors de muntanya comporta que al voltant dels nuclis històrics dels municipis s’hi construeixin complexos aïllats i distants; cases unifamiliars que dissenyen un foto del municipi desconcertant. El nucli històric i els “suburbis”.

Un estudi fet per la Universitat de Girona revela que les segones residències s’ocupen uns 20 dies l’any. A pesar que aquest mateix estudi afirma que a la província del Gironès el boom de la construcció de segones residències s’ha desaccelerat des de l’any 1991 (3), avui el pre-pirineu i el pirineu s’han convertit en un nou camp per explotar pel sector de la construcció: La Activitat Econòmica – la única? – que a curt termini potenciarà el desenvolupament dels municipis de muntanya, afavorint-ne el turisme ja no gràcies a les pistes d’esquí, sinó a l’oferta de turisme residencial.

La construcció desmesurada de xalets als municipis de muntanya pot perjudicar-ne l’actiu turístic principal: el paisatge. L’afectació del litoral mediterrani n’és un exemple. Els municipis no es desenvolupen per la presència de segones residències ocupades 20 dies l’any. No és aquest un exemple de repartiment de riquesa entre els seus veïns. No són nous barris que neixen amb el poble, si no de forma separada, antropitzant el paisatge i desfavorint-lo.

Eduard Corominas Gener 

(1) Futur negre pel turisme blanc, URGELL VIDAL, A.

(2)  El país

(3) Estudi sobre l’habitatge a la demarcació de Girona: habitatges principals, segones residències i apartaments turístics. SALÓ MAYOLAS, A.
 

La remota illa de pasqua és, a ulls del món, un espai exòtic i atractiu per visitar. Però el cert és que la illa amaga una història no tan bonica com la present, ni tan coneguda tampoc. Pasqua va ser escenari d’un drama ambiental i humà i és, a la vegada, un reflex del que li pot passar a l’home si explota sense límits els recursos que té a l’abst.

               Pasqua es troba a 3.700 km. de Xile i a 2.100 km. d’un grup d’illes de la Polinèsia. És difícil explicar com una illa tan allunyada de tot continent va estar poblada durant molt de temps. Els exploradors europeus descobridors de l’illa es van trobar amb una petita població precària sense recursos i pocs aliments. Una població reduïda a un paisatge quasi desert. Fins a 397 estàtues de pedra poblaven Pasqua; estàtues de 6 m. les més petites, i de 21 m. les més grans. L’arbre més alt de l’illa tenia una alçada de només tres metres i la vegetació i la fauna eren escasses, junt a una accentuada desforestació de la zona.

Els exploradors no s’explicaven com havien aconseguit, aquelles gents, esculpir de la roca del cràter del volcà Rano Raraku aquelles enormes estàtues. Transportar-les i plantar-les per tota la illa sense tracció animal, sense arbres ni fusta per fabricar grues, sense presència de tecnologia apta per fer front al transport de les pesades peces. Una illa desforestada, sense presència de fauna i flora importants, i una població desnodrida i malalta i molt reduïda. Alguns apuntaven que era obra d’extraterrestres. La resposta, però, era ben diferent.

Pasqua - nom que mereix perquè va ser descoberta el dia de pasqua de 1720 per exploradors europeus - tenia 3 volcans. El més important era Rano Raraku. Del cràter d’aquests se n’extreia la pedra. L’illa, en el moment de ser descoberta, era totalment deficitària en peix, coralls, aus, fauna terrestre i altres espècies. Una illa amb un clima molt plujós on l’aigua es filtrava entre els porus del sòl volcànic i, per tant, amb una limitació important d’aigua dolça ja que l’aigua de la pluja se’n anava directament al mar. Els cultius eren plens de pedres: buscaven la humitat per millorar-ne el rendiment, ja que la manca d’arbres - i la manca d’ombres - impedia a les collites tenir la suficient humitat per ser fèrtils, de manera que utilitzaven l’ombra de les pedres per evitar que la terra es tornés erma del tot.

En segles anteriors al seu descobriment, Pasqua va ser una illa poblada, molt poblada, i pròspera. L’estructura socio-política la formaven 12 clans que lluitaven entre ells erigint estàtues cada vegada més grans. Cada clan tenia un líder político-religiós. Per a construir i transportar estàtues d’aquelles dimensions necessitaven tallar arbres per utilitzar-ne la fusta com a mitjà de transport.  Tallaven arbres, també, per crear noves zones de cultiu i alimentar l’extensa població de fins a 15.000 habitants en una illa de petites dimensions, en una clara situació de superpoblació. Tot indicava que en segles anteriors al seu descobriment, la illa havia estat poblada d’espècies arbòries importants.

A partir de l’estudi de l’abocador de l’illa, estudiant les distintes capes d’aquest d’acord amb les diferents etapes que va patir, van arribar a les següents conclusions: en segles anteriors al descobriment, l’illa de Pasqua havia comptat amb palmeres gegants i altres espècies arbòrees importants. De fet, tenia la palmera més gran del món - més gran que la palmera de Xile, de 20 metres d’alçada. A Pasqua hi havia fins a 24 espècies avui desaparegudes (pollastres, garses, dofins comuns, gavines, tonyina, entre altres).

     La història de Pasqua és la història d’un dels desastres ambientals més importants que es coneixen. La desforestació dels seus boscos va ser la causa detonant d’una tragèdia ambiental que cal tenir molt en compte en un futur.

Els illencs de Pasqua tallaven arbres per incinerar morts - allí no s’enterraven els morts, sinó que s’incineraven. També per aconseguir noves terres de cultiu per fer front a l’augment de la població i proveir-se de fusta per utilitzar-la de combustible generador d’escalfor durant l’hivern. Utilitzaven la fusta dels arbres per fabricar instruments per moure les enormes estàtues que eren símbols de poder i competència entre clans rivals. Utilitzaven la fusta per fabricar canoes i pescar. Els arbres eren un recurs fonamental per l’illa, i segurament els seus pobladors no se’n van adonar a temps, reduïnt i sobrexplotant dit recurs molt ràpidament.

Amb la paulatina desaparició de tot el bosc desapareixen amb ell matèries primes fonamentals, aliments silvestres, es redueix dràsticament el rendiment dels cultius per la manca d’ombres i d’humitat, s’asseca la terra, s’erosiona el sòl. La manca d’arbres afecta la presència d’aus. No queda fusta per fabricar canoes i, per tant, per pescar. El relat escrit d’un dels seus descobridors explica que en anclar el vaixell prop de l’illa, uns illencs van acostar-se amb canònes construïdes amb petits trossos de fusta, que tenien forats i era díficil mantenir-les flotant. Els illencs reclamaven fusta a l’embarcació - en el seu idioma, és clar - però els mariners occidentals no entenien el que ells, insistentment, els deien. 

Arriba un punt en que ja no poden transportar ni erigir més estàtues. No tenen combustible per fer foc ni aconseguir escalfor, i l’illa entra en una etapa en que la seva població es nodreix  - com indiquen les restes trobades a l’abocador - de rates i es practica el canibalisme. Això inevitablement produeix un descens de la població, guerres entre clans per la lluita pels recursos escassos i fam.

A partir de 1774 els europeus visiten de forma constant l’illa. La seva presència introdueix malalties europees i provoca una epidèmia de verola. Junt amb això es rapten illencs per traficar-los en el mercat d’esclaus. L’any 1872 la població present a l’illa és d’111 illencs, front els 15.000 que s’havia estimat que eren en el moment més pròsper de Pasqua. Els europeus introdueixen noves espècies ramaderes, com vaques i xais, creant empreses de ramaderia i donant treball als illencs que, resignats, eren quasi tractats com a esclaus. Xile annexiona l’illa, fet que provoca tensions entre illencs i continentals xilens.

Els experts han sondejat vàries hipòtesis per explicar el desastre ambiental i humà que Pasqua va patir. Alguns apunten que el desastre va ser produït per les pertorbacions provocades per les visites d’europeus que van introduir malalties a l’illa causant una forta mortaldat. Altres consideren que es van produir canvis climàtics naturals - com el fenomen del Niño - que van desestabilitzar l’illa. Però la hipòtesi més contrastada i possible era que dit desastre va ser responsabilitat de la mala gestió i la sobrexplotació dels recursos de Pasqua per part dels illencs. A més, el clima de Pasqua no afavoria la situació; les illes més antigues pateixen una major desforestació, i a  més pasqua tenia llavors una pluviositat baixa.

La excessiva explotació dels boscos i la consegüent desforestació van ser la causa detonant d’un dels desastres ambientals més importants de la història de la humanitat. I també tot un exemple i una metàfora per la resta del món: la Terra és un sistema amb recursos limitats, i el malbaratament d’aquests juntament amb un excés de població pot provocar un desastre ambiental de gran magnitud. La terra és una illa poblada al mig de l’univers llunyana a qualsevol nou “continent”. Pasqua era una illa poblada al mig del pacífic, llunyana a qualsevol continent. La desforestació de l’amazona i dels boscos del món, la creixent desertització del sòl, la sobrexplotació dels recursos terrestres o l’índex molt alt de creixement de la població mundial, són trets similars als detonants del desastre ambiental de Pasqua. Segurament les comparacions, i més en aquest cas, siguin odioses, però indiquen un fet a tenir molt en compte: explotar els recursos naturals sense límits condueix a l’esgotament d’aquests, i el tot és més que les parts, de manera que la pèrdua d’una matèria prima fonamental com la foresta, o la reducció de la funció que els boscos fan per oxigenar el planeta i impedir l’augment de les temperatures, pot comportar conseqüències en cadena desastrosses. Aquest és un exemple més del problema que la comunitat internacional afronta avui; com fer compatibles desenvolupament econòmic i medi natural ?

 Eduard Corominas Gener

Després d’una pila de mesos en que l’activitat de la nostra publicació - associació cultural  s’ha centrat quasi únicament en actualitzar i penjar nous continguts al web, tenim per fi l’oportunitat de donar pas, en unes setmanes, a la 8a publicació de la Revista l’Ateneu.

 En aquesta celebrada vuitena publicació els continguts tractaaran sobre temàtiques diferents, d’acord amb la filosofia de la publicació, però que podrien incloure’s dins de categories com pensament crític i cultura. Aquesta publicació, però, és la que menys articles té de les 7 anteriors, per una raó: hem volgut centrar-nos en la commemoració del 10è aniversari de l’enderrocament dels Escolapis de Solsona com un fet molt important, de manera que aquest event ocupa bona part de la revista.

A més a més, comptem amb un excel·lent relat sobre Gaia, de la mà de Genís Cardona, il·lustrat pel vinyetista Victor Montolio.  Per altra banda, convé senyalar també l’Editorial de la Revista, escrita per Oriol Cases, sobre comunicació i publicitat.

 Tot plegat dóna a la revista un seguit d’aportacions que la mantenen línia editorial que vam encetar a partir de la 5a publicació. De manera que estem molt contents del treball fet i donem les gràcies a les persones que de forma desinteressada hi han participat.

A l’espera de publicar la 8a edició de la Revista l’Ateneu, us desitjem un molt bon any 2008! 

 Revista l’Ateneu

Aturat, no sabria veure més enllà del meu nas si no t’omples els pulmons d’aire i els buides per qualsevol dels carrers que hem seguit una i mil vegades netejant-los del rastre  anti-somriures que els més grans o més petits han anat abocant amb totes les vegades que han desembocat les cares dels clatells perpetus que tornen sense haver anat i encara es creuen capaços de distingir les visions d’una vetllada aguantant la son amb la creença d’una circumcisió humana de religions fora de seny, fora de seny i malaurades de paraules anti-profètiques que els mitjanets escrivim amb cadascuna de les teves alenades inodores, incolores i dessaborides (aigua).

Així que no segueixis el teu camí i mira endavant. Jo segueixo recte i no faré allò que la resta esperen que faci, tombar el cap enrere i, potser, dir adéu. Adéu un altre cop no significa res per a mi, no pas res més que una bufa o una corda de guitarra de cap a cap del camí.

No m’envegis si arribo a alguna alçada o em paro a parlar amb la partera del futur alleujant-li les nàusees. Segur que tindré el dubte de si l’oli és de vidriol o de serp blanca.

Només si segueixes per la teva via escoltaré la conversa del pescador amb el beat, i els dos cridaran gilipolles al raier que no sap lligar bé els tions de dos en dos.

Però has de saber veure que les tàpies cauran, cauran i el soroll serà tant estrident que hauràs de cridar més fort per fer-lo callar. No cal que em demanis permís, tu fes la teva i segur que el que facis estarà bé.

Tanmateix ja saps que a la cruïlla, si t’hi pares prou estona, t’hi apareixerà el diable, disfressat de captaire i tot donant-te una capsa de ferro rovellat et dirà: - pren-ne i beu-te el que trobis dintre, és l’aire i bufera del meu alè -

No saps el què pots fer dominant la respiració? No saps que quan inhales el temps s’atura i quan exhales ha de recuperar el ritme perdut?

La travessia és buida, té els ulls tant encegats de mirar directament al sol, que cremen la primera i la última figura de la col·lecció del barbabrut que es gastava tot el que guanyava i algun cèntim més en sabates de tacó alt, però la caminaràs, amb els peus descalços si fa falta, i no tinc pas cap dubte que creuaràs els dits per mi quan beguis de l’ampolla de la rialla eterna o mosseguis la poma per tercera vegada dient el tercer no. Hauràs de triar, això sí.

Tornaria a sentir al pescador, encenent un cigarret amb dues pedres fogueres, crispant els rissos del beat vestit amb la roba de la seva muller, una prostituta que no sap fingir orgasmes, i llegint revistes del cor de l’any 50 aC. Els dos riurien escandalosament d’un Juli Cèsar que portava banyes i que el seu fill adoptiu Brutus li va clavar un punyal a l’esquena confonent-lo amb un cérvol llustrós. Potser és perquè era pèl-roig i això no estava ben vist. En veure’m arribar els podria sentir com van fent silenci i les seves cares es tornen vermelles de l’ensurt, i segueixen cridant gilipolles mentre escalfen un tupí de cafè i suquen d’all unes torrades sota la gelera d’un novembre com el que hauria de ser.

Serà millor que em faci passar per neutral i ja aniré cap a l’alzina el dimecres, que ja la veig, lluent, dalt de tot del turó.

Sentiràs que els arbres es balancegen tots al mateix pas, guardians de la cova que trobaré després d’abocar urnes de cendra al riu mort que travessa l’obaga i esquerda els pocs rostolls que queden al boïgot de soques mal arrelades, i allí em refugiaré, comptant fins a deu i esperant que tot plegat sigui només un joc de fet i amagar, i encendré una foguera per poder-la inundar d’aigua de la font vermella portada a grapats mentre el sol, avui, dubta si amagar-se o condemnar-me a no veure mai més la nit.

Encara no saps qui projecta les ombres a la reserva d’aire dels teus peus? És la mateixa figura que es comprometia a encendre atxes de sofre a través dels oceans.

Fixa’t en la llavor que ja ha trencat el revestiment de cel·lulosa però s’ennuega sota el marbre d’una làpida. La mort crida mort.

Senyales el cel amb la boca tensa i les dents cruixint i les mans busquen amb urgència un paper de diari manuscrit per posar-hi la teva signatura i comprovar que el que vas escriure fa molts anys és una noticia d’actualitat, i el cel té quelcom estrany, hi trobes a faltar el sol o la lluna, i ja no saps on mirar. Les dents s’aturen però continua el cruixit. És la grava que tens sota les soles de les sabates que es belluga i no està disposada a deixar-te aquí immòbil perquè ja has pronunciat el tercer no. Te’l trobes escrit amb la teva lletra infantil. El primer, veritablement, ja era el darrer.

Acabo de penjar les cortines a la cova quan sento el timbre. Un vell barbabrut vestit de pescador em suplica poder dormir sota cobert aquesta nit. –Quina nit?- incrimino, i em diu que dalt de tot del turó el sol s’està apagant i ja va sent hora d’encendre les torxes al peu de la petita muntanya calba d’un sol pèl.

Comença una lluita en un racó de la prada i centenars de beats es disputen un tros d’aurèola daurada, ombrívola i lluent al mateix temps, la grava ja t’arriba als genolls i desprèn el mateix rugit amb un bàndol a cada un dels teus costats, inhales, i en tenir els pulmons plens no pots obrir la boca.

Tot roman petrificat menys els ciris circumval·lant l’altar.

A la teva dreta, una mà armada amb un nou testament, està a punt de caure violentament sobre el crani del beat estirat al terra, i no saps com però tornes a caminar sobre ferm.

Avances lentament enmig de la multitud i trobes un nou nat amb el plor ofegat amb la teva respiració. Deixes anar un filet d’aire i mou graciosament les cames i el plor es converteix en un rugit d’agonia greu i lent, i les flames de les teieres es precipiten bosc amunt mentre corro a enfilar-me dalt de tot de l’alzina. El barbabrut pescador ha tornat a la seva barca després de robar-te la poma amb tres incisions blanques i crida: -No! No! No!- i el beat ja ha rebut el cop letal al crani i el nou testament resta al terra obert amb una única paraula: La figura.

Dalt de tot de l’alzina, amb el turó coronat pel foc devastant, et veig desinflant-te lentament, escombrant de nou la carretera i ensumant el camí que seguiràs, passejant, mentre busques un paper i un llapis per escriure una nova pàgina de diari, la d’aquí uns milers d’anys.

Et miro, somrient, i ja veig que has fet el que havies de fer. Aviat em tocarà a mi, quan el sol surti de nou ja serà dimecres.

Carles Merino ( coffeeandcharles@gmail.com )

Persépolis, pel·lícula de dibuixos animats basada en les novel·les gràfiques homònimes de Marjane Satrapi, és una autobiografia de la autora que ens relata com va ser el procés de la Revolució Islàmica a l’Iran des dels ulls d’una nena amb moltes inquietuts. El conflicte i la posterior imposició de les normes islàmiques s’analitzen des de varis punts de vista com la familia, l’escola, la societat, les relacions sentimentals o la visió des de l’exili. A més, paral·lelament, es fa palès el comportament i l’evolució humana des de la infantesa fins a l’edat adulta.

Explicar aquesta situació tant delicada és complex si tenim en compte que és molt senzill caure en la pedanteria i la llàgrima fàcil, o en buscar moralines massa evidents. Aquests paranys, però, són evitats durant tota la pel·lícula, que transcorre fàcilment, sense fer-se pesada ni buscar el sentimentalisme barat tant recurrent quan es parla de temes ‘delicats’.

Aquest proper diumenge dia 2 de Desembre finalitza la representació a l’Espai Brossa de Barcelona de la que Fernando Pessoa va anomenar ‘drama estàtic en un acte’.

“Anomeno teatre estàtic aquell el desenvolupament dramàtic del qual no implica acció, això és, on les figures no només no actuen, perquè no es mouen ni diuen de moure’s, sinó que ni tant sols tenen sentits capaços de crear una acció; on no hi ha conflicte ni perfecta intriga. Es dirà que això no és teatre. Crec que ho és perquè el teatre té tendència a ser teatre merament líric i que la intriga del teatre és, no l’acció i progressió i conseqüència de l’acció, sinó, anant més enllà, la revelació de les ànimes per mitjà de les paraules intercanviades i la creació de situacions. […] Pot haver-hi revelació d’ànimes sense acció, i pot haver-hi creació de situacions d’inèrcia, moments d’anima sense finestres o portes a la realitat”

Fernando Pessoa. Páginas de estética e de teoria e critica literária

Per tant, el magnetisme d’aquesta obra es troba en el contacte (malparlant podriem dir que íntim o metafísic) que aconsegueix, mitjançant la paraula, entre l’actor i l’oient.

El moviment de l’obra és mínim, centrat a la gesticulació de les tres protagonistes de l’obra, tres joves vetlladores que comencen un viatge de recerca interior, amb tots els turments i contradiccions que això pot suposar. D’alguna manera aconsegueix la contradicció del moviment dins de la estaticitat.

El text de l’obra (com tota la obra de Pessoa, o millor dit, dels seus heterònims), és, com s’acostuma a dir, per ser gaudit en una primera lectura, després s’ha de mastegar poc a poc i païr-lo en una digestió llarga i fins i tot pesada. Però el resultat és un alt valor nutritiu.

El Mariner és també una de les poques obres signada directament amb el seu ortònim Fernando Pessoa, és a dir, l’autor de Lisboa no utilitza cap dels seus heterònims (com Alberto Caeiro, Álvaro de Campos o Ricardo Reis) i això es nota en el text de l’obra de la manera en com aborda la existència, d’una manera molt utòpica, religiosa en certs punts, heròica i amb una alta càrrega racionalista. Les obres signades com a Fernando Pessoa són una cerca constant, tant en estètica com en essència. Estan en moviment constant i les paradoxes hi són freqüents. Cal tornar a insistir en el moviment constant del Mariner, estèticament estàtic.

Per tant, aquesta obra podria ser una ‘poesia dramàtica’ dins d’una trama literaria i filosòfica sense precedents i que ha convertit Fernando Pessoa (i heterònims) en un dels més grans poetes i pensadors del s. XX